Allò que el tarannà s’endugué...

El passat 5 de febrer a primera hora del matí apareix com informació en el web municipal el desenvolupament d’un acte de partit organitzat pel PSC el dia anterior. La notícia tenia més extensió que, per exemple, la de la primera jornada d’educació, organitzada per la Regidoria d’educació... (m’agradaria saber que en pensa el regidor d'educació i soci de govern amb el PSC)

Perquè no dir-ho, al llarg del mateix matí l’anomenada informació desapareix de manera misteriosa i amb aquest fet es constata en primer lloc que hi ha una rectificació per part dels responsables i segon, que algú s’ha adonat compte de la ficada de pota. Malgrat tot, no és la primera vegada que passa un fet similar i considero que la utilització indeguda de mitjans públics locals de comunicació i la usurpació dels símbols municipals de forma partidista és un fet greu o molt greu.

Es tindria que saber si s’han donat instruccions a treballadors municipals per cobrir l’anomena’t acte del PSC o bé en el cas de que hagi estat una iniciativa pròpia del Dep. de comunicació de l’Ajuntament, quin criteri es segueix en quant a la cobertura d’actes organitzats per partits polítics? En el cas de que la informació no hagués estat responsabilitat del departament corresponent qui va donar les instruccions perquè s’inclogués en l’espai web el recull de l’acte ?

A rel d’aquest fet han de quedar clarificades aquestes qüestions de manera clara, expressa i precisa per tal de restaurar la credibilitat i transparència que puguin tenir els mitjans de comunicació municipals i l’ús correcte dels mateixos per tal d’informar d’allò que és i cito textualment un escrit de l’alcalde “estrictament la relació entre el consistori i els veïns”

Dos llibres, dos reflexions

Un. Torno a apropiar-me de la reflexió d’en Pere Torres de la percepció i/o distanciament de la política i dels seus actors en relació de la gent: “La transició que viu la nostra societat des d'unes formes de fer política que sentíem pròximes, recognoscibles, palpables fins i tot, cap a unes altres que encara ens són ignorades. No és, doncs, una problema amb la política sinó amb les formes actuals de fer política”

Dos. En els darrers 20 dies ha tingut lloc al Masnou la presentació de dos llibres amb la educació com a temàtica central. El primer “l’Escola contra el món” d’en Gregorio Luri (professor Luri) en el marc del teatre del Casino i el darrer “Quantes coses van bé !” del col·lectiu “Fills” en l’entitat Gent del Masnou. Ambdós esdeveniments molt concorreguts.

Tres. En el col·loqui posterior a la presentació del segon llibre algú del públic va preguntar del perquè no s’abordava la política com a una més de les temàtiques del llibre que vol reflexionar a l’entorn de la formació i la salut dels infants i joves. Dit sigui de pas que el llibre va tocant les tecles d’un instrument que podem anomenar educació amb notes de tonalitats diverses. M’imagino que l’autor de la pregunta volia veure altres connotacions en el grup d’autors del llibre... Un dels membres del col·lectiu va contestar que els polítics son els nostres representants i aquesta és la seva funció (i punt ?) D’aquesta manera justificava de que si es parlava temàticament de sexualitat, d’amistat, de valors de tolerància, de respecte pel medi ambient, la la inmigració, de la joventut, del sentit col·lectiu i del bé, de la vellesa i altres, la política no hi cabia, no hi encaixava o no era com a mínim prioritària. O dit d’altre manera: nosaltres parlem de coses importants i la política i els polítics no formen part d’aquesta escala de valors. D’allò que nosaltres considerem important ja ens ocupem nosaltres mateixos perquè creiem que la política ho distorsiona tot plegat. Com a mínim jo mateix i altres persones ho vàrem interpretar d’aquesta forma, potser ens equivoquem.

Quatre. Malgrat tot encara hi ha gent que pensem que precisament és la política i la seva praxi qui fa possible incidir de manera positiva gran part de les qüestions que plateja el segon llibre. Digueu-me romàntic o idealista.

Cinc. Un dels atractius de la presentació del primer llibre al que he fet referència era la talla de les persones que protagonitzaren l’esdeveniment junt amb el Gregorio Luri. Això diu molt de l’autor. Crec que a favor. Com a mostra gent a peu dret en la platea del Teatre ple de gom a gom. Persones com en Ferran Sáez, en Josep. Mª Espinàs i el President Pujol. La dissertació del President Pujol, plena d’anècdotes, va ésser una autèntica lliçó de proximitat, profunditat, vivència, coneixement, connexió amb l’entorn i el públic. Lliçó de valors, de praxi política i pel damunt de tot de dignitat i complicitat.

Sis. Torno al punt primer i em permeto identificar-ho amb aquestes dues experiències.