El nom i la cosa o a l'inrevès.

Sóc d’aquells que quan parlo del Masnou tinc certa recança a referir-me com una “ciutat”. Paral·lelament observo com cada vegada més sovint, regidors i forces polítiques defineixen o es refereixen en els seus discursos i comunicats al Masnou com una ciutat. He constatat com, en més d’una ocasió que s’ha tingut que redactar alguna ordenança municipal o pla sectorial, els paràmetres que s’han utilitzat per a prendre referències han estat les ciutats del nostre entorn metropolità més immediat. Concretament, en algun cas, el "talla i enganxa" els hi ha fet una mala passada, i s’ha col·lat textualment algun districte sencer de Barcelona. Malauradament és més que una anècdota.

Em pregunto si és suficient el criteri demogràfic i la classificació convencional en unitats administratives per a definir la frontera entre un model de poble o vil·la i de ciutat, i com a conseqüència, aplicar-hi un model de governança local sense tenir en compte les especificats i el batec del territori. Molts de nosaltres neguitegem quan ens autoanomenem ciutat, és com si acabéssim de descobrir una realitat nova que abans no existia.

Parlar del terme ciutat com a referent per un model d’aplicació de gestió municipal, crec que és un debat buit si no va acompanyat de quelcom més plausible, com per exemple, quina és la ciutat de referència. Alguna cosa similar passa amb el debat del federalisme. De quin model federal estem parlant ? Del model mexicà o del alemany ? Perquè entre ambdós models hi ha un abisme de diferència i passa que de tanta ènfasi i llustre en el concepte tendim a perdre de vista la naturalesa real de les coses. Per tant, en el debat del model de ciutat cal deixar clar, com a premissa bàsica, quina és la nostra “ciutat” de referència. Tinc la sensació que la dels actuals governants municipals és Barcelona. Res a dir, perquè encetaríem en un altre debat i no és la meva intenció.

També hi ha altre qüestió paral·lela i no menys important, que és la corrent ideològica que sosté que la modernitat va de bracet amb la urbanitat, aquesta darrera centrada en les grans ciutats. Un moviment d’idees que, en un moment determinat, s’intensificà en l’entorn europeu, (recordem allò de l’Europa de les ciutats) quan es va contraposar a la idea de la Europa de les Nacions, per acabar el trajecte finalment reforçant l'actual paper dels estats en la Europa actual.

Però allò que per a mi el que és més important i més enllà de les denominacions, convencionalismes i de models administratius, és el nivell emocional i sentimental de tot plegat. L’ànima en podem dir... O de com els masnovins i les masnovines, col·lectivament, ens sentim arrelats a un entorn, a una comunitat determinada juntament a una personalitat col·lectiva, que la sento i la transmeto com a pròpia, i que la percebo com oberta, tolerant, creativa, emprenedora i dialogant. Un imaginari, -potser cada vegada més desdibuixat- en el que s’acumulen imatges, impressions i relacions teixides sobre l’espai immediat, en contraposició a un concepte més difús, eteri i anodí en el que es pot classificar la ciutat on les relacions amb l'entorn son més complexes i on no hi ha cabuda per la proximitat.

No per ser més sentimental aquest darrer, no és més vàlid que el criteri quantitatiu alhora de generar models de gestió municipal. 

Particularment, em sento més a gust i còmode amb el sentit de pertinença i d’arrelament a un indret, i a aquells altres, més col·lectius, que són els que ens fan reaccionar com a comunitat més enllà de fets racionals i objectivables. 

Crec que no cal una nova realitat per explicar allò que som, sinó reformular tot el que tenim per explicar-ne la nostra evolució. Fora bo, en aquest sentit, exercitar la memòria col·lectiva, i fer experimentar el sentit d’arrelament i d’identitat. Un sentiment transversal que ha d'èsser obert per la incorporació de nous valors, noves persones i generacions i que serveixi per a identificant-nos per igual.  Del contrari no té sentit.

Triar entre un determinat model de gestió compromet el futur del Masnou en un o altre sentit, sense predeterminar, ara per ara, quin d’ells és millor.

Ja era hora

Jo també dic que ja era hora... i més val tard que mai. El divendres passat constatàvem al Masnou com, el diari més llegit i amb més reputació de Catalunya, fa el salt, definitivament a la llengua catalana. No en serà una simple traducció perquè la nova edició en català tindrà ànima pròpia. Finalment una immensa majoria dels lectors de La Vanguardia ens podrem sentir totalment reflectits, identificats i acollits en un diari que ens parlarà en la nostra pròpia llengua. La Vanguardia en català “farà país” com va afirmar en la seva presentació la Presidenta del Casino, Eulàlia Villà, en un teatre ple de gom a gom, on es respirava il•lusió. Presentació a casa nostra d’un esdeveniment cultural que en el meu parer, és de primera magnitud i depassa àmpliament l’àmbit cultural, perquè subratlla de manera molt precisa en un moment molt adequat, la realitat, la potència cultural i el fet diferencial de Catalunya.

Ara era més necessari que mai que La Vanguardia ho fes possible, perquè necessitem fer passos endavant com a país per afirmar-nos. Som dels que ho necessitem... i aquest n’és un amb prou força i personalitat.

Fer-ho al Masnou i en el marc d’una entitat, també més que centenària, com és el Casino, ha estat un gran encert per part dels organitzadors a qui m’agradaria adreçar les meves felicitacions i reconeixement.

Jo crec que el Masnou no pot seguir vivint d’esquenes a una realitat nacional i una vegada més en aquests darrers anys, ha estat la societat civil qui ens ha donat una grata notícia en aquest sentit.

El canvi de La Vanguardia al català i el canvi al Masnou tenen futur.

Junts podem fer el canvi al Masnou

Soc conscient que he trigat temps a fer-vos-en cinc cèntims, però el cas és que de nou, la Federació de Convergència i Unió del Masnou, m’ha fet confiança per a liderar el nostre projecte pel Masnou en valors, idees i persones. Aquesta no és una tasca fàcil i ho assumeixo amb un alt sentit de la responsabilitat, humilitat i també amb il•lusió, perquè crec en el futur del Masnou i de la seva gent.

Els ajuntaments que sorgiran de les properes eleccions de maig, hauran de respondre a un nou context mai vist en els darrers anys d’ajuntaments democràtics. Al Masnou aquest fet no és una excepció. En el nostre cas es tracta d’una cruïlla de la crisi econòmica, de pèrdua de la nostra identitat com a poble i de la manca de confiança i de credibilitat en la política en general i les institucions.

Malgrat tots aquests condicionants, tinc la sensació que Convergència i Unió és percebuda de nou com aquella força política transformadora, central i serena que ara pot fer possible els desitjos de canvi d’una part molt important de la gent del Masnou. Gràcies a la confiança, l’esforç i el treball de molts de vosaltres hem pogut fer el canvi a Catalunya i ara treballarem perquè el canvi sigui possible, també, a casa nostra.

Volem el canvi per a liderar un ajuntament que ha de reconciliar-se urgentment amb la realitat de les coses i anomenar-les pel seu nom, sense renunciar a l’ambició del nostre futur. Un canvi per a millorar tot el que funciona (que son moltes coses) i redreçar tot allò altre que no acaba d’anar prou bé. Un canvi, en definitiva, per a alliberar, no pas segrestar, les energies creadores de la societat i potenciar els actius de tot tipus que hi ha en la nostra Vil•la.

Sabem que no hi han ni solucions màgiques ni fórmules totpoderoses, però si que podem obrir noves perspectives si aportem noves actituds i valors. Som conscients que caldrà esmerçar molt d’esforços per tornar a equilibrar el dèficit pressupostari del deute acumulat en aquests darrers anys. S’hauran d’assumir criteris d’apropament al sector privat per a facilitar la implantació de negocis, inversions, generació de riquesa i treball i per la concertació de serveis públics. Haurem de canviar el concepte de “inversió” pel concepte del “manteniment” del què hi ha. Per sobre de totes les coses, saber gestionar amb proximitat, sentit comú, complicitat amb els vilatans i austeritat, abandonant l’estil de la superioritat moral, prepotència i improvisació que creiem s’ha caracteritzat en aquests darrers anys.

Us convido a que junts fem possible el Canvi.