El pla de nova ciutadania (i II)

El pla local de nova ciutadania que l’ajuntament va aprovar el passat 21 de setembre, es pot dividir en dues parts ben diferenciades, una part analítica de la realitat al Masnou i que ocupa més de la meitat de la seixantena de planes de que consta i l’altre part més descriptiva de les accions a emprendre en el futur.

No podem dir que sigui un bon pla basant-nos en l’experiència de com han fracassat altres plans elaborats en aquest mandat: com el de joventut, el de la dona o el de mobilitat, ja que el resultat dels mateixos, avui per avui, ens ha demostrat que son fum i paper mullat. Si que és en canvi, un tast d’intencions, però a un govern no solament els hi hem d’exigir intencions. També val la pena valorar-lo com un bon instrument per conèixer la realitat al Masnou, com per exemple que la taxa de població d’origen estranger i censada al municipi és del 7,7% en relació al total de la població, quan ara fa sis anys, era solament del 3,2%. Aquesta és una dada prou clarificadora de perquè s’ha fet ara un pla.

Jo crec que l’anomenat pla es mereix una oportunitat i no podem dir NO.

Per cert, les paraules “dret/drets” surten vint i cinc vegades i les “deure/deures” vuit.

Immigració i pla local de nova ciutadania (I)

Unes reflexions.

Els immigrants no van a països on no hi ha futur. Per tant si avui ens trobem davant d’aquest fenomen és perquè es compleixen (o s’han complert fins ara) les condicions que son necessàries. Per exemple, si els països del centre d’Europa, a mitjans del segle passat, com el cas d’Alemanya, Suïssa, França... no haguessin estat societats potents, avançades i amb capacitat de generar riquesa –i expectatives- i no s’haguessin desenvolupat mecanismes d’integració, no s’haguessin produït els fenòmens migratoris que van afectar a molts ciutadans d’aquest país.

La immigració d’avui és un fet global i una realitat local.

La política del govern socialista és o ha estat un gran error, una irresponsabilitat brutal. El procés de regularització, l’efecte crida com a conseqüència de l'anterior -sense fer cas a les recomanacions de la UE-, els globus sonda d’estiu amb el dret a vot dels nouvinguts, etc... evidencien la superficialitat dels plantejaments. Han passat en menys de tres anys de demanar “papers per a tothom” a dir allò de què “estem al límit de la capacitat integració” quan han tingut responsabilitats de govern. Es d’una gran hipocresia i cinisme el de la intel·lectualitat autoanomenada “progressista” dir allò que és políticament correcte en públic i reconèixer en privat tot el contrari. En aquesta qüestió fer-se el progre també és molt fàcil.

El fenomen es produeix en un moment que es comencen a estendre i solidificar, sobre bases ben fonamentades, les polítiques de benestar de les administracions, amb el desplegament d’un sistema que en poc temps ha quedat saturat. Aquest fet, alimenta la sensació de molts ciutadans de que ara son ells els que estan a la cua, els nouvinguts els hi han passat al davant. Aquesta realitat és incerta -en part-, però la percepció de la gent no.

Les polítiques segurament passen per establir el contingent i la participació de Catalunya en la determinació d’aquest, de la contractació en origen (con ja s’havia fet abans en les oficines exteriors de la Generalitat), en el reforç dels recursos que els poders locals disposen sobre el territori, en la transversalitat i cooperació entre les diferents administracions, en la rigurossitat i l'ampliació en l’aplicació dels mecanismes de control de la contractació irregular, en l’increment del control fronterer... Però passa, sobretot, en bastir el discurs del deures al mateix nivell del dels drets i el de la igualtat.

Son positius els esforços per conèixer i aproximar-nos a la realitat, cadascuna de les realitats, dels nouvinguts. Però també hem de fer esforços per a donar a conèixer la nostra identitat. Jo mateix he anat a actes amb motiu de “la setmana de la solidaritat” o similars, però mai he vist a ningú d’aquests col·lectius a algun dels actes més emblemàtics de la festa major del Masnou o a la commemoració oficial de la diada nacional, per citar-ne alguns exemples. Una sola vegada he vist a algú, en nom d'una comunitat, en un ple de l’ajuntament, però per demanar la paraula i tot seguit sol·licitar un local.

Com deia al principi, si hem estat capaços de generar riquesa primer i mecanismes de redistribució després, de generar expectatives i de fer tantes coses, malgrat les que ens queden per fer, ara toca, urgentment, generar mecanismes d’integració però des de l’assumpció de deures, des del reforç del sentit de pertinença i de la vinculació amb una comunitat nacional. També des de la responsabilitat de la classe política. Hem d’evitar el mar de fons que es comença a instal·lar en una part de la nostra societat. Però tot això sense necessitat de fer el discurs fàcil, perquè per més polítiques de cooperació internacional que puguem establir, per més que lluitem per la desigualtat al mon, les pateres seguiran arribant en molt de temps i seguirem tenint una realitat al carrer.