La olivera

Al Masnou hi ha un indret a on per a mi es especialment viva la memòria dels nostres avantpassats del 1714, gent que va creure fins la mort en aquest que és avui un país petit i rar anomenat Catalunya. Es tracta de la plaça de l’11 de setembre.

La plaça és situada al mig del que ha estat al llarg de molts anys la principal via de comunicació entre el Masnou centenari, el de la costa i aquell altre també Masnou, que es va fer en un no res, per aplegar als que es varen incorporar, fa relativament pocs anys, a casa nostra, cercant prosperitat, respecte i una qualitat de vida determinada.

En aquest indret fa molts anys s’hi va plantar una olivera, que va anar arrelant amb força any rera any. Aquesta olivera ha simbolitzat, entre d’altres coses, l’arrelament d’una gent, sense distincions, a un sentiment, a un passat col·lectiu i un futur prou esdevenidor que ens fa protagonistes.

Ara la olivera ja no hi és, es va morir, l’han deixat morir...

Una parella d’avis que viuen al llindar de la plaça em deien, amb amargor, que n’estaven farts d’advertir als serveis municipals sobre la qüestió. Ni la esporgaven, ni la regaven... i l’han deixat morir.

La olivera efectivament és un símil però a la fi una comparació, malgrat és real, que em serveix per evidenciar que ara tenim al govern tripartit del Masnou una sensibilitat determinada. Jo en diria una manca de sensibilitat més aviat. Una manera de fer que prioritza massa sovint les actuacions de bombo i plateret, les de rendiment més immediat, les d’esprintada, les de disseny per davant d’aquelles potser no tant rellevants però si més quotidianes i de proximitat, coses que realment interessen a la gent i passen inadvertides en l’espai mediàtic.

Per acabar aquest post, una idea: dur a terme la campanya “Arrela’t al Masnou”. Una acció d’integració tant dels nous ciutadans (la immigració ho deixo per altre dia) com els del Masnou de sempre, en el context del futur parc Vallmora mitjançant una plantada d’arbres.

Salut,