El nom i la cosa o a l'inrevès.

Sóc d’aquells que quan parlo del Masnou tinc certa recança a referir-me com una “ciutat”. Paral·lelament observo com cada vegada més sovint, regidors i forces polítiques defineixen o es refereixen en els seus discursos i comunicats al Masnou com una ciutat. He constatat com, en més d’una ocasió que s’ha tingut que redactar alguna ordenança municipal o pla sectorial, els paràmetres que s’han utilitzat per a prendre referències han estat les ciutats del nostre entorn metropolità més immediat. Concretament, en algun cas, el "talla i enganxa" els hi ha fet una mala passada, i s’ha col·lat textualment algun districte sencer de Barcelona. Malauradament és més que una anècdota.

Em pregunto si és suficient el criteri demogràfic i la classificació convencional en unitats administratives per a definir la frontera entre un model de poble o vil·la i de ciutat, i com a conseqüència, aplicar-hi un model de governança local sense tenir en compte les especificats i el batec del territori. Molts de nosaltres neguitegem quan ens autoanomenem ciutat, és com si acabéssim de descobrir una realitat nova que abans no existia.

Parlar del terme ciutat com a referent per un model d’aplicació de gestió municipal, crec que és un debat buit si no va acompanyat de quelcom més plausible, com per exemple, quina és la ciutat de referència. Alguna cosa similar passa amb el debat del federalisme. De quin model federal estem parlant ? Del model mexicà o del alemany ? Perquè entre ambdós models hi ha un abisme de diferència i passa que de tanta ènfasi i llustre en el concepte tendim a perdre de vista la naturalesa real de les coses. Per tant, en el debat del model de ciutat cal deixar clar, com a premissa bàsica, quina és la nostra “ciutat” de referència. Tinc la sensació que la dels actuals governants municipals és Barcelona. Res a dir, perquè encetaríem en un altre debat i no és la meva intenció.

També hi ha altre qüestió paral·lela i no menys important, que és la corrent ideològica que sosté que la modernitat va de bracet amb la urbanitat, aquesta darrera centrada en les grans ciutats. Un moviment d’idees que, en un moment determinat, s’intensificà en l’entorn europeu, (recordem allò de l’Europa de les ciutats) quan es va contraposar a la idea de la Europa de les Nacions, per acabar el trajecte finalment reforçant l'actual paper dels estats en la Europa actual.

Però allò que per a mi el que és més important i més enllà de les denominacions, convencionalismes i de models administratius, és el nivell emocional i sentimental de tot plegat. L’ànima en podem dir... O de com els masnovins i les masnovines, col·lectivament, ens sentim arrelats a un entorn, a una comunitat determinada juntament a una personalitat col·lectiva, que la sento i la transmeto com a pròpia, i que la percebo com oberta, tolerant, creativa, emprenedora i dialogant. Un imaginari, -potser cada vegada més desdibuixat- en el que s’acumulen imatges, impressions i relacions teixides sobre l’espai immediat, en contraposició a un concepte més difús, eteri i anodí en el que es pot classificar la ciutat on les relacions amb l'entorn son més complexes i on no hi ha cabuda per la proximitat.

No per ser més sentimental aquest darrer, no és més vàlid que el criteri quantitatiu alhora de generar models de gestió municipal. 

Particularment, em sento més a gust i còmode amb el sentit de pertinença i d’arrelament a un indret, i a aquells altres, més col·lectius, que són els que ens fan reaccionar com a comunitat més enllà de fets racionals i objectivables. 

Crec que no cal una nova realitat per explicar allò que som, sinó reformular tot el que tenim per explicar-ne la nostra evolució. Fora bo, en aquest sentit, exercitar la memòria col·lectiva, i fer experimentar el sentit d’arrelament i d’identitat. Un sentiment transversal que ha d'èsser obert per la incorporació de nous valors, noves persones i generacions i que serveixi per a identificant-nos per igual.  Del contrari no té sentit.

Triar entre un determinat model de gestió compromet el futur del Masnou en un o altre sentit, sense predeterminar, ara per ara, quin d’ells és millor.