09 de febrer 2010

Mirall Trencat

Tots tenim els nostres referents, individuals o col·lectius. Al Masnou hi ha instal·lat un model de gestió metropolità per part del govern municipal. El referent ideològic és ben clar: la gran Barcelona de l’era Maragall. En l’aspecte urbanístic l’encaix és força preocupant i els nostres nous signes identitaris són o seran un pla urbanístic com el de La Estampadora, que ha pres com a referència el model de la vil·la olímpica. O la ferma intenció del nostre Ajuntament que ja ha planificat i facilitarà un complex emmirallat en el Diagonal Mar al sector de llevant del litoral masnoví, en paraules del nostre Alcalde. Si bé aquest dos grans projectes resten en dic sec a l’espera de que una marinada econòmica reactivi l’activitat immobiliària, altres ja hi són ben presents com l’edifici de correus; un mini MACBA encaixonat amb calçador en un entorn de construccions nobles i rellevants. També podem afegir els nous pisos del mercat vell i el pas soterrat que no tenen res a veure amb la llum i l’entorn mediterrani de vora mar. Sovint tenim la sensació que el Masnou d’avui és territori abonat per alguns arquitectes més ansiosos de currículum que no pas de fer plausible un urbanisme arrelat a les característiques de l’entorn, sense oblidar els riscos que suposa que un municipi de 22.000 habitants, s’emmiralli en una ciutat de 1.615.000 habitants, capital d’una nació.

El model que es reflecteix al Masnou d’avui és el mateix que el del preludi de l’actual Barcelona. Una Barcelona degradada, que ha perdut el respecte i l’autoestima. Les imatges aparegudes a les acaballes de l'estiu passat a El País (que no es caracteritza per manifestar-se en contra dels governs socialistes) de degradació de la convivència al carrer a un lloc tan emblemàtic com la Boqueria, han posat de manifest allò que les paletades del discurs modern i pseudoprogre no han pogut obviar. L’Alcalde Hereu manifesta que no té mitjans i el mateix president Zapatero –reblant-li el clau- li ha contestat que espera que prengui les mesures necessàries per a frenar la degradació de l’espai públic. El problema ja no rau en que si hi ha ordenances o no, la qüestió de fons és la voluntat per fer-les acomplir, el model de ciutat o poble i el pòsit ideològic que desdibuixa els límits entre l’autoritat i la tolerància. Definitivament Barcelona ha perdut el nord.

A casa nostra i salvant les distàncies comencen a haver-hi símptomes de la mutació barcelonina i l’obstacle principal és el d’un govern on el seu referent i el seu nord és el d’una ciutat que l’ha perdut. La proposta de CiU d’actualitzar l’ordenança de convivència i civisme, recolzada per totes les forces del consistori, dorm el son dels justos setze mesos després, juntament amb la clarificació dels fets de Ca n’Humet de l’estiu de 2008. No solament importem okupes. No és dons cap casualitat que el mirall torni a reproduir idèntica la imatge al Masnou del govern de la capital, és a dir, un Alcalde del PSC amb ICV en minoria i amb el recolzament extern i puntual d’ERC.

1 comentari:

JPE ha dit...

Pere,
En aquest escrit tens tota la raó, el nostre poble en els últims anys ha perdut la identitat de poble maresmenc, i cada vegada s'acosta més a ser un poble de la metrópoli.
Això s'ha d'aturar encara que el que s'ha desfet no es podrà tornar a tenir. El poble a la tardor té a les seves mans la primera oportunitat de canviar alguna cosa en aquest país i el maig del 2011 acabar de cumplir amb el canvi que necessita el nostre poble.
Endavant!
JP. El Mansou