Ja era hora

Jo també dic que ja era hora... i més val tard que mai. El divendres passat constatàvem al Masnou com, el diari més llegit i amb més reputació de Catalunya, fa el salt, definitivament a la llengua catalana. No en serà una simple traducció perquè la nova edició en català tindrà ànima pròpia. Finalment una immensa majoria dels lectors de La Vanguardia ens podrem sentir totalment reflectits, identificats i acollits en un diari que ens parlarà en la nostra pròpia llengua. La Vanguardia en català “farà país” com va afirmar en la seva presentació la Presidenta del Casino, Eulàlia Villà, en un teatre ple de gom a gom, on es respirava il•lusió. Presentació a casa nostra d’un esdeveniment cultural que en el meu parer, és de primera magnitud i depassa àmpliament l’àmbit cultural, perquè subratlla de manera molt precisa en un moment molt adequat, la realitat, la potència cultural i el fet diferencial de Catalunya.

Ara era més necessari que mai que La Vanguardia ho fes possible, perquè necessitem fer passos endavant com a país per afirmar-nos. Som dels que ho necessitem... i aquest n’és un amb prou força i personalitat.

Fer-ho al Masnou i en el marc d’una entitat, també més que centenària, com és el Casino, ha estat un gran encert per part dels organitzadors a qui m’agradaria adreçar les meves felicitacions i reconeixement.

Jo crec que el Masnou no pot seguir vivint d’esquenes a una realitat nacional i una vegada més en aquests darrers anys, ha estat la societat civil qui ens ha donat una grata notícia en aquest sentit.

El canvi de La Vanguardia al català i el canvi al Masnou tenen futur.

Junts podem fer el canvi al Masnou

Soc conscient que he trigat temps a fer-vos-en cinc cèntims, però el cas és que de nou, la Federació de Convergència i Unió del Masnou, m’ha fet confiança per a liderar el nostre projecte pel Masnou en valors, idees i persones. Aquesta no és una tasca fàcil i ho assumeixo amb un alt sentit de la responsabilitat, humilitat i també amb il•lusió, perquè crec en el futur del Masnou i de la seva gent.

Els ajuntaments que sorgiran de les properes eleccions de maig, hauran de respondre a un nou context mai vist en els darrers anys d’ajuntaments democràtics. Al Masnou aquest fet no és una excepció. En el nostre cas es tracta d’una cruïlla de la crisi econòmica, de pèrdua de la nostra identitat com a poble i de la manca de confiança i de credibilitat en la política en general i les institucions.

Malgrat tots aquests condicionants, tinc la sensació que Convergència i Unió és percebuda de nou com aquella força política transformadora, central i serena que ara pot fer possible els desitjos de canvi d’una part molt important de la gent del Masnou. Gràcies a la confiança, l’esforç i el treball de molts de vosaltres hem pogut fer el canvi a Catalunya i ara treballarem perquè el canvi sigui possible, també, a casa nostra.

Volem el canvi per a liderar un ajuntament que ha de reconciliar-se urgentment amb la realitat de les coses i anomenar-les pel seu nom, sense renunciar a l’ambició del nostre futur. Un canvi per a millorar tot el que funciona (que son moltes coses) i redreçar tot allò altre que no acaba d’anar prou bé. Un canvi, en definitiva, per a alliberar, no pas segrestar, les energies creadores de la societat i potenciar els actius de tot tipus que hi ha en la nostra Vil•la.

Sabem que no hi han ni solucions màgiques ni fórmules totpoderoses, però si que podem obrir noves perspectives si aportem noves actituds i valors. Som conscients que caldrà esmerçar molt d’esforços per tornar a equilibrar el dèficit pressupostari del deute acumulat en aquests darrers anys. S’hauran d’assumir criteris d’apropament al sector privat per a facilitar la implantació de negocis, inversions, generació de riquesa i treball i per la concertació de serveis públics. Haurem de canviar el concepte de “inversió” pel concepte del “manteniment” del què hi ha. Per sobre de totes les coses, saber gestionar amb proximitat, sentit comú, complicitat amb els vilatans i austeritat, abandonant l’estil de la superioritat moral, prepotència i improvisació que creiem s’ha caracteritzat en aquests darrers anys.

Us convido a que junts fem possible el Canvi.

Mirall Trencat

Tots tenim els nostres referents, individuals o col·lectius. Al Masnou hi ha instal·lat un model de gestió metropolità per part del govern municipal. El referent ideològic és ben clar: la gran Barcelona de l’era Maragall. En l’aspecte urbanístic l’encaix és força preocupant i els nostres nous signes identitaris són o seran un pla urbanístic com el de La Estampadora, que ha pres com a referència el model de la vil·la olímpica. O la ferma intenció del nostre Ajuntament que ja ha planificat i facilitarà un complex emmirallat en el Diagonal Mar al sector de llevant del litoral masnoví, en paraules del nostre Alcalde. Si bé aquest dos grans projectes resten en dic sec a l’espera de que una marinada econòmica reactivi l’activitat immobiliària, altres ja hi són ben presents com l’edifici de correus; un mini MACBA encaixonat amb calçador en un entorn de construccions nobles i rellevants. També podem afegir els nous pisos del mercat vell i el pas soterrat que no tenen res a veure amb la llum i l’entorn mediterrani de vora mar. Sovint tenim la sensació que el Masnou d’avui és territori abonat per alguns arquitectes més ansiosos de currículum que no pas de fer plausible un urbanisme arrelat a les característiques de l’entorn, sense oblidar els riscos que suposa que un municipi de 22.000 habitants, s’emmiralli en una ciutat de 1.615.000 habitants, capital d’una nació.

El model que es reflecteix al Masnou d’avui és el mateix que el del preludi de l’actual Barcelona. Una Barcelona degradada, que ha perdut el respecte i l’autoestima. Les imatges aparegudes a les acaballes de l'estiu passat a El País (que no es caracteritza per manifestar-se en contra dels governs socialistes) de degradació de la convivència al carrer a un lloc tan emblemàtic com la Boqueria, han posat de manifest allò que les paletades del discurs modern i pseudoprogre no han pogut obviar. L’Alcalde Hereu manifesta que no té mitjans i el mateix president Zapatero –reblant-li el clau- li ha contestat que espera que prengui les mesures necessàries per a frenar la degradació de l’espai públic. El problema ja no rau en que si hi ha ordenances o no, la qüestió de fons és la voluntat per fer-les acomplir, el model de ciutat o poble i el pòsit ideològic que desdibuixa els límits entre l’autoritat i la tolerància. Definitivament Barcelona ha perdut el nord.

A casa nostra i salvant les distàncies comencen a haver-hi símptomes de la mutació barcelonina i l’obstacle principal és el d’un govern on el seu referent i el seu nord és el d’una ciutat que l’ha perdut. La proposta de CiU d’actualitzar l’ordenança de convivència i civisme, recolzada per totes les forces del consistori, dorm el son dels justos setze mesos després, juntament amb la clarificació dels fets de Ca n’Humet de l’estiu de 2008. No solament importem okupes. No és dons cap casualitat que el mirall torni a reproduir idèntica la imatge al Masnou del govern de la capital, és a dir, un Alcalde del PSC amb ICV en minoria i amb el recolzament extern i puntual d’ERC.

Congelar no és abaixar...

En el passat ple municipal on es debatía la proposta de la fiscalitat local del govern del PSC, Convergència i Unió va ésser l'únic grup municipal que hi va votar en contra.

Perquè ?
Perquè en l’escenari econòmic actual i les darreres dades de l’IPC ho corroboren, quan el cost de la vida és negatiu (-1,0 %) la congelació de la fiscalitat local és en realitat més pressió fiscal i allò que creiem s’ha de fer en aquest moment és baixar els impostos locals. L’any 2010 les famílies del Masnou s’empobriran encara més.
En un context proper a la deflació econòmica i on creixen les llistes d’aturats - i al Masnou en setembre passat, amb augment superior en més de mig punt a la mitja de Catalunya- no pot seguir tot igual o “congelat” i s’ha de promoure l’estalvi en les economies domèstiques i en la despesa municipals.
Intentar presentar la congelació de l’IBI i la resta d’impostos i taxes com una mesura de sensibilitat amb la situació econòmica és al nostre criteri un exercici de maquillatge polític perquè rere aquest futur titular s’amaga el fet de que els masnovins seguirem pagant un any més pel damunt del cost de la vida i part tant hi haurà un augment encobert de la pressió fiscal que de cap manera compensa l’esforç fiscal, com a mínim del passat any 2009, de les famílies del Masnou. El nostre grup ha defensat una proposta en el sentit contrari del Govern municipal i conseqüentment no ens volem fer corresponsables de tal decisió. Per a nosaltres bou no és bestia grossa.
Si se’ns parla de congelació és relació a l’any passat, a la força ens hem de remetre a la obvietat de les dades del passat any, que en resum són: increment de la fiscalitat al Masnou del 4,1%, mentre que el cost de la vida va significar el 1,4%. Com a resultat de les anteriors l’augment de la pressió fiscal és del 2,7%.
L’Ajuntament amb aquesta mesura “de congelació” fiscal no renuncia a recaptar més diners, o aplica més austeritat en la despesa, s’ha d’explicar que hi ha una injecció addicional de 72.000 € mitjançant la taxa d’utilització privativa del domini públic de les empreses explotadores de telefonia mòbil.
Nosaltres ens preguntem si en el cas de que no existissin aquests més de 72 m € addicionals (12 milions de Ptes.) s’hagués produït el discurs de l’anomenada “congelació” d’impostos que no és més que, insistim, seguir obligant a les economies domèstiques a fer un esforç pel damunt del IPC, i les evidències ens duen a contestar-nos que NO.
I perquè no aplicar l’ ingrés de 72 m € addicionals a compensar la butxaca de les maltractades economies familiars no solament amb una “congelació” sinó amb una baixada de la prensió fiscal de com a mínim de la mateixa proporció?
Una proposta de menys càrrega impositiva i més austeritat en la despesa municipal.
CiU hem intentat anar més lluny, perquè els hi proposem una baixada d’un 2% en l’IBI equivalent al 1,2% del conjunt de l’esforç fiscal familiar en relació al passat 2009. Aquest fet implica:
1.- Compensar a les famílies del Masnou - en la conjuntura de crisi econòmica - l’esforç del darrer any (de gairebé 3 punts d’augment de pressió fiscal)
2.- Generar un estalvi de -161.000 € i alhora donar un missatge ben clar al conjunt de la societat del Masnou d’austeritat en la despesa municipal.
Davant d’una possible equació que és si congelem ingressos és per no incrementar despesa, els hi proposem d’altre: baixar ingressos per a reduir-ne les despeses.
Als -161.000 € d’estalvi que CiU proposa, 72.000 resten compensats en els mateixos ingressos per la taxa de telefonia mòbil abans esmentada i per arrodonir-ho podem enumerar tot un munt de partides de despeses que prèviament retallades compensen amb escreix els 89.000 € que ens falten per assegurar l’estalvi, entre elles els 74.000 de pagament de per un servei de televisió del que avui encara no podem gaudir o les de publicitat o despeses de protocol.

Govern feble per a temps difícils (i II)

I perquè és un govern feble?

En primer lloc perquè aritmèticament així és atès que l’equip de govern actual no té la majoria en el ple. L’actual alcalde l’Eduard Gisbert ho és per una investidura en segona volta, fet que va passar totalment desapercebut per la hiperactivitat de la maquinària propagandística municipal.

En segon lloc perquè hi ha una renúncia expressa a plantejar nous escenaris de futur per part del govern o el que és el mateix l’absència de liderat. Al govern li és més còmode accentuar el mandat en l’acabament d’obres i projectes de l’anterior etapa perquè és en aquesta direcció on troba la majoria suficient i el recolzament d’Esquerra Republicana.

Tercer, per desorientació ideològica. L’actual govern ha pactat ordenances fiscals amb el PP, per exemple, després de d’omplir-se del discurs de què son un govern d’esquerres. El darrer exemple és va produir en la celebració dels 30 anys d’ajuntaments democràtics, quan l’actual alcalde va reivindicar el sentit de l’orientació ideològica d’esquerres del seu govern quan encara no fa un any va oferir un acord de govern a CiU (sense cap mena de contraprestació programàtica).
Quart, conviuen dos visions del municipi en un mateix govern. La posició d’ICV en contraposició a la del PSC en temes cabdals de futur com quin ha d’ésser el factor o pol econòmic que ha de generar activitat comercial en els terrenys de l’antiga DOGI. O quina ha d’ésser la fórmula per a gestionar un segon poliesportiu. O per exemple el tractament que ha de tenir el fenomen okupa o les més elementals actuacions municipals a l’entorn de les conductes d’incivisme. O si finalment el Parc Vallmora ha d’ésser un parc més urbà o metropolità en contraposició a altre de més “verd” i sostenible i amb menys ciment. O quin tractament o impuls ha de tenir les iniciatives empresarials com és el cas de la continuïtat DOGI. Dos visions per a qüestions que no són ni superficials ni baladines ni anecdòtiques. I això és citar només uns exemples.

Cinquè, en què hi ha acord ? Inqüestionablement en les cadires. Com pot ICV conviure amb un PSC que ha intentat expulsar-lo del govern municipal? Com poden remar en la mateixa direcció si no és mirant-se de reüll en vers de mirar endavant ? Mentre, els PSC es centra en un canvi d’estratègia, en convèncer a les seves bases i en cercar un substitut de l’actual Alcalde en vers d’entomar i formular el futur municipal del Masnou.

Sisè, la fortalesa del mandat anterior es va sustentar en la gestió del “panem et circenses” o de l’abundància econòmica i pressupostària. Ara ja poca broma perquè poc de circ queda i el pa arriba just. Facin l’exercici d’enumerar, per exemple, les festes que es van produir en l’any 2006...

Setè, els hi ho explico amb una anècdota real. En el passat acte de commemoració dels 30 anys d’Ajuntaments democràtics al Masnou hi varen intervenir amb parlaments l’actual Alcalde i l’anterior, en Josep Azuara que a més a més és el primer alcalde democràtic del 79. Dons bé, una persona del públic assistent i recent incorporada al Masnou em va preguntar qui dels dos era l’Alcalde del 79.

Queda palès, finalment, que hi ha un cansament i apatia en qui ostenta la màxima autoritat local.

Adéu Jordi

En comptades ocasions en la vida coincideixes amb persones de les que has après més que d’un munt de mestres o professors en una trajectòria acadèmica determinada. En Jordi era una d’aquestes persones i conèixer-lo no m’ha deixat indiferent. Podria dir, ara, que hem compartit moltes coses bones i també moments difícils. Podria dir moltes coses de tot allò que hem viscut conjuntament ... Però en aquests moments crec que queden molt presents en tots nosaltres les darreres paraules de comiat pronunciades amb gran serenitat per la Teresa ahir en un acte religiós ple de gom a gom i en certa manera ple de Masnou. La Teresa el va descriure tal i com l’hem conegut, tal i com era.

Pel damunt de tot em quedo amb la seva valentia, optimisme i la seva tossuderia. En Jordi podia renunciar a moltes coses però mai va renunciar a la seva estima apassionada pel Masnou. Com va dir la Teresa per ell “el Masnou era el millor poble del món”. També em quedo amb això.

Adéu Jordi i no et càpiga dubte que seguirem “discutint” amb tu, estiguis on estiguis, perquè seguiràs sent el nostre “pepito grillo”.

En Jordi era ple de Masnou i ara, sense ell, el Masnou és una mica més buit.

Cal assumir responsabilitats !!!

Quan sembla ser que el projecte executiu de les obres del Parc Vallmora és erroni i molt probablement amb l’advertiment dels serveis tècnics municipals en el moment de licitar la obra cal assumir responsabilitats. Quan arrel d’aquest fet la empresa guanyadora del concurs no pot iniciar el seu treball amb tot el que aquest greu fet comporta per la marxa de la mateixa empresa i els seus treballadors calen explicacions, siguin quines siguin les compensacions. Si el projecte ja redactat s’ha de modificar cal transparència i no l'opacitat actual. Si hi ha costos econòmics que ha d’assumir el poble del Masnou arreu de tot aquest enrenou cal assumir políticament un mea culpa. Si el govern no ha contestat a cap de les preguntes que els grups de la oposició han formulat i les de CiU, concretament, ja duen un retard de més de quatre mesos.. hem de pensar que hi ha alguna cosa per amagar.

Si en les obres del Mercat Vell hi ha una desviació de 200 milions de pessetes ó d’un 38% sobre allò que es va pressupostar calen explicacions coherents. No val a dir que si RENFE o si Fomento volien que la perforació fos d’una manera o altre... quan un fa un projecte primer de tot pregunta a les altres administracions implicades com s’ha de fer o com ho volen, oi ? Com es pot presentar el mes d’abril la rectificació del projecte inicial d’obres quan estem acabant de perforar la carretera i la via del tren i aquest fet encara s’ha de modificar en una nova rectificació del projecte inicial ? O com el mes d’abril es pot posar per escrit que els pisos s’han d’acabar el 31 de març (els convido a veure’ls) i pretendre que una força política com CiU li doni el seu vist-i-plau...

Què li dirien al seu director o arquitecte si, donat el cas, vostè es fes un habitatge nou i aquest li presentés unes factures, a punt d’entrega de claus, d’un 38% més d’encariment? Li donarien copets a l’esquena ?

En el manual de supervivència del govern municipal del Masnou el capítol d’assumpció de responsabilitats no hi és.

Govern feble per a temps difícils (I)

Ja no és una qüestió de que si els pressupostos municipals són o no adequats al moment actual i la realitat, el tema és altre i per desgràcia més profund. La qüestió és que el propi govern municipal i la seva incapacitat on rau la feblesa del moment en el Masnou. Perquè quan un govern tira endavant amb més de tres mesos de retard el pressupost municipal i sense el recolzament èxplicit de la majoria del consistori vol dir que malgrat el cofoisme oficial hi ha alguna cosa que no rutlla correctament. En el nostre criteri no hi trobem ni capacitat de liderat ni disposició per a sumar esforços per fer front a uns moments molt adversos per a tota la població en general. És en fets com aquest que es posa de manifest la altura de mires dels governants i s’evidencia l’autisme del govern del Masnou en particular. Tenim un pressupost mancat de perspectiva i sense fortalesa real, pràcticament igual que el del 2008 en les xifres globals (any teòric de bonança), que preveiem problemàtic en la seva aplicació. La taxa d’atur al Masnou segons dades del propi Ajuntament i altres administracions indiquen un ritme dramàtic de destrucció dels llocs de treball a casa nostra mentre la resposta del govern municipal és l’increment de la pressió fiscal en gairebé 3 punts pel damunt de l’IPC real del 2008, arraconant propostes de CiU que haguessin suposat una situació molt més equilibrada en l’esforç dels masnovins i masnovines i en la mateixa línia que ha fet que molts altres ajuntaments hagin optat per congelar els impostos pel 2009.

Què dirien si al desencís provocat pel desplegament de la Llei de Dependència hi afegim que l’aportació de la Generalitat pel funcionament dels serveis socials del Masnou suposa una disminució d’un 36% ó 147.500 € i que deixa al llindar del col·lapse l’assistència als més necessitats, mentre que les campanyes de sensibilització a la cooperació internacional o les partides de la regidoria de participació mantenen la seva dotació econòmica. Què hem de pensar mentre la partida d’ajuts socials disminueix un 6% i el servei d’inserció laboral ho fa en -36% mentre s’entesten en pagar per un canal de la TDT que al Masnou no es pot veure? Son aquestes les polítiques socials hem de preguntar-nos? D’acceptar les propostes de CiU s’haguessin reforçat el conjunt de partides socials en un 22% i les de promoció laboral i econòmica en 20%. La despesa de personal creix (440.000 €) i és el fruït dels excessos dels darrers anys. Aquest fet suposa gairebé el 49% o la meitat de la despesa corrent, fet que deixa a l’Ajuntament mancat de capacitat per generar estalvi. Per assolir el ritme més baix d’inversió per habitant dels darrers anys (amb la Caserna i Correus inclosos) és necessari pressionar amb un 14% l’augment del deute municipal (que ja serà de 15 milions d’€) mentre que la capacitat de retornar-lo resta greument compromesa al ritme d’un increment del 7% anual la qual cosa implica que el Masnou difícilment podrà fer front a nous reptes si no hi ha un canvi en la gestió política i econòmica municipal.

Finalment ja no es tracta de fer un pressupost d’una o altra manera sinó que governs com l’actual, que han gestionat alegrement l’abundància, ara no tenen capacitat ni experiència ni generen confiança per a gestionar els contextos restrictius i donar el tomb a la situació.

Feil

Check out this SlideShare Presentation:

Feil

View more presentations from pere30.

Pressupostos febles per a temps difícils

La primera sensació després del Ple de pressupostos és que malgrat ho neguin el tripartit al Masnou segueix existint, perquè gràcies a l’auxili d’ERC els socialistes segueixen tirant endavant les ordenances, la plantilla i els pressupostos. Les llenties es segueixen servint i hi ha gent que te gana tot i que acostumen a ser indigestes.
Quan l’actual Govern solament pot arrossegar el recolzament explícit de menys de la meitat del consistori (10 vots de 21 possibles) vol dir que el pressupost te grans mancances i son l’evidència de la feblesa del lideratge del Govern municipal en uns moments econòmicament adversos. Son uns pressupostos febles per a temps difícils i fins ara els socialistes i els seus socis han gestionat un model basat en la desmesura de l’abundància i la negació de la realitat. Ara hauran d’espavilar-se amb les retallades i demostrar-nos que gestionaran mínimament les restriccions. Nosaltres tenim dubtes perquè la situació pressupostària de l’Ajuntament és fruit d’anys d’excessos i els excessos d’una o altre manera es paguen.

Més sobre el FEIL

Reprodueixo un apunt del passat 9 de febrer del bloc d’en Saül Gordillo a rel del Fons d’Inversió Local que crec que complementa i millora les consideracions pròpies:

FONS ZAPATERO: TEMPESTA O PLUJA FINA?

El fons Zapatero que aquest any finança obra pública als municipis per evitar que es dispari l'atur té virtuts i defectes. Virtuts? La pluja de 8.000 milions arreu de l'Estat. Defectes? Que és una tempesta, res de pluja fina. El fons Zapatero pretén frenar la caiguda lliure del sector de la construcció i reactivar l'obra pública. Un altre tema és com es vehiculen aquests ajuts i fins a quin punt passaran a la història com una pluja de milions que no hauran arribat als aqüífers i s'hauran anat en superfície pel formigó impermeabilitzador. Els ajuntaments que tenien projectes a mà, hauran aplaudit la iniciativa del president espanyol. Els que no en tenien, de disponibles, i que solen ser els més petits, han hagut d'anar a corre-cuita per justificar obres imprevistes o no prou pensades. Algú haurà d'estudiar en el futur l'impacte d'aquest fons en l'espai públic i a les arques municipals. Entén la ciutadania que es faci obra perquè el govern estatal, que encara no ha resolt el dèficit del finançament de l'administració local, té ganes o necessitat d'ocupar empreses de la construcció? Entén la ciutadania que es facin obres no prou necessàries ni prioritàries en temps de crisi, quan el funcionament ordinari i els serveis bàsics dels ajuntaments pateixen una retallada espectacular? Entén la ciutadania que la pluja de milions no vagi destinada a obres importants i sí a petites actuacions, sovint disperses i capricioses? Si no ho entén, ho haurà d'entendre, deuen pensar.La política del cop d'efecte, del gest mediàtic, està de moda. No afrontar dèficits estructurals com el finançament del món local i fer una mena de sorteig de la Grossa de Nadal grinyola amb l'austeritat i rigors que serien necessaris en temps d'escassedat i problemàtiques ben tangibles. La tempesta cau al marge de les administracions més acostumades al diàleg amb el municipalisme, ja siguin governs com el de la Generalitat o institucions de segon nivell com les diputacions o els consells comarcals, que algun paper haurien pogut jugar. Però la política del cop d'efecte i del gest mediàtic reclama, indefectiblement, de la medalla. A l'estil del màgic Andreu.(A Calella, per exemple, el fons Zapatero posa en tensió el ritme habitualment lent d'un projecte complicat com el cobriment i urbanització de la Riera Capaspre. El govern municipal ha hagut d'apretar a córrer per fer dibuixos de la urbanització d'un calaix de formigó que té finançament estatal, però el disseny urbà del qual encara no estava en fase de discussió i debat ciutadà. L'oposició nacionalista lamenta que una eix vital com el de la Riera Capaspre acabi urbanitzat de pressa i corrents, i sense haver-ho discutit amb els veïns. Té raó. Però també és cert que la tempesta d'euros -quina ironia, parlant d'una riera que fa poc es va endur un munt de cotxes - servirà per resoldre el parèntesi agònic que caracteritzava l'acabament del calaix de formigó i la retardada i mal finançada urbanització posterior. Això el pla de rieres dels governs espanyol i català no ho havia resolt, i en el cas de Calella hi haurà continuïtat temporal entre la canalització i la urbanització de la riera. Per pura casualitat, i forçant la màquina. Només el temps dirà si ha estat o no un encert.

Allò que el tarannà s’endugué...

El passat 5 de febrer a primera hora del matí apareix com informació en el web municipal el desenvolupament d’un acte de partit organitzat pel PSC el dia anterior. La notícia tenia més extensió que, per exemple, la de la primera jornada d’educació, organitzada per la Regidoria d’educació... (m’agradaria saber que en pensa el regidor d'educació i soci de govern amb el PSC)

Perquè no dir-ho, al llarg del mateix matí l’anomenada informació desapareix de manera misteriosa i amb aquest fet es constata en primer lloc que hi ha una rectificació per part dels responsables i segon, que algú s’ha adonat compte de la ficada de pota. Malgrat tot, no és la primera vegada que passa un fet similar i considero que la utilització indeguda de mitjans públics locals de comunicació i la usurpació dels símbols municipals de forma partidista és un fet greu o molt greu.

Es tindria que saber si s’han donat instruccions a treballadors municipals per cobrir l’anomena’t acte del PSC o bé en el cas de que hagi estat una iniciativa pròpia del Dep. de comunicació de l’Ajuntament, quin criteri es segueix en quant a la cobertura d’actes organitzats per partits polítics? En el cas de que la informació no hagués estat responsabilitat del departament corresponent qui va donar les instruccions perquè s’inclogués en l’espai web el recull de l’acte ?

A rel d’aquest fet han de quedar clarificades aquestes qüestions de manera clara, expressa i precisa per tal de restaurar la credibilitat i transparència que puguin tenir els mitjans de comunicació municipals i l’ús correcte dels mateixos per tal d’informar d’allò que és i cito textualment un escrit de l’alcalde “estrictament la relació entre el consistori i els veïns”

Dos llibres, dos reflexions

Un. Torno a apropiar-me de la reflexió d’en Pere Torres de la percepció i/o distanciament de la política i dels seus actors en relació de la gent: “La transició que viu la nostra societat des d'unes formes de fer política que sentíem pròximes, recognoscibles, palpables fins i tot, cap a unes altres que encara ens són ignorades. No és, doncs, una problema amb la política sinó amb les formes actuals de fer política”

Dos. En els darrers 20 dies ha tingut lloc al Masnou la presentació de dos llibres amb la educació com a temàtica central. El primer “l’Escola contra el món” d’en Gregorio Luri (professor Luri) en el marc del teatre del Casino i el darrer “Quantes coses van bé !” del col·lectiu “Fills” en l’entitat Gent del Masnou. Ambdós esdeveniments molt concorreguts.

Tres. En el col·loqui posterior a la presentació del segon llibre algú del públic va preguntar del perquè no s’abordava la política com a una més de les temàtiques del llibre que vol reflexionar a l’entorn de la formació i la salut dels infants i joves. Dit sigui de pas que el llibre va tocant les tecles d’un instrument que podem anomenar educació amb notes de tonalitats diverses. M’imagino que l’autor de la pregunta volia veure altres connotacions en el grup d’autors del llibre... Un dels membres del col·lectiu va contestar que els polítics son els nostres representants i aquesta és la seva funció (i punt ?) D’aquesta manera justificava de que si es parlava temàticament de sexualitat, d’amistat, de valors de tolerància, de respecte pel medi ambient, la la inmigració, de la joventut, del sentit col·lectiu i del bé, de la vellesa i altres, la política no hi cabia, no hi encaixava o no era com a mínim prioritària. O dit d’altre manera: nosaltres parlem de coses importants i la política i els polítics no formen part d’aquesta escala de valors. D’allò que nosaltres considerem important ja ens ocupem nosaltres mateixos perquè creiem que la política ho distorsiona tot plegat. Com a mínim jo mateix i altres persones ho vàrem interpretar d’aquesta forma, potser ens equivoquem.

Quatre. Malgrat tot encara hi ha gent que pensem que precisament és la política i la seva praxi qui fa possible incidir de manera positiva gran part de les qüestions que plateja el segon llibre. Digueu-me romàntic o idealista.

Cinc. Un dels atractius de la presentació del primer llibre al que he fet referència era la talla de les persones que protagonitzaren l’esdeveniment junt amb el Gregorio Luri. Això diu molt de l’autor. Crec que a favor. Com a mostra gent a peu dret en la platea del Teatre ple de gom a gom. Persones com en Ferran Sáez, en Josep. Mª Espinàs i el President Pujol. La dissertació del President Pujol, plena d’anècdotes, va ésser una autèntica lliçó de proximitat, profunditat, vivència, coneixement, connexió amb l’entorn i el públic. Lliçó de valors, de praxi política i pel damunt de tot de dignitat i complicitat.

Sis. Torno al punt primer i em permeto identificar-ho amb aquestes dues experiències.

Parc Vallmora: dos anys d'un paisatge desolador

No hi poden haver-hi paraules. Aquesta és la imatge desoladora, amarga, colpidora, deplorable... gairebé dos anys més tard del que era un dels projectes emblemàtics de l’anterior tripartit municipal del Masnou. La gent de CiU vàrem fer palesa la nostra convicció, ja fa dos anys , de que el projecte del parc no eren més que dibuixos i bones intencions. Un projecte totalment allunyat de la realitat i aprovat a corre cuita en les acaballes de l’anterior mandat amb una clara intenció electoral. Se’ns va dir de tot des del govern municipal... ara sobren les paraules.

Ara, com diu el president Montilla, fets. FETS.

Peró la realitat és tossuda i aquesta no és manipulable. Ahir l’Alcalde del Masnou reconeixia, de manera angustiada, a rel de les preguntes del grup de CIU, les dificultats per tirar endavant el projecte, i que abans de l’estiu es reuniria amb els grups municipals que composen el consistori masnoví per analitzar i solucionar la situació (?) Tot apunta a que hi han errors importants en la redacció del projecte i que tot plegat pot tenir un cost en les butxaques dels masnovins.

El Parc Vallmora, dos anys més tard, segueix sent un malaguanyat dibuix.

Invasió de territoris (i no parlo de l'orient mitjà)

Com no podia ser d’altra manera ICV ha entrat una moció a l’Ajuntament en relació als fets de Gaza. Crec que aquest fet no és gens sorprenent i de fet, jo mateix ha anat comptant els dies que anaven passant des de l’inici de la resposta israeliana sense que ICV-EUA no entrés una moció d’elaboració industrial, amb els ingredients típics d’aquest tipus de mocions destinades al gran consum de la clientela mediàtica al registre municipal. Resto esperant encara una moció de condemna a la recent invasió de Txetxena per part de l’antiga unió soviètica o els fets de la repressió en el Tibet per part de la Xina comunista, per citar solament dos exemples.

No entraré a debatre el fons de la qüestió de l’orient mitjà, no és la meva intenció, perquè hi han veus força autoritzades que ja en parlen, malgrat les amenaces i els intents de silenciar-ho. Però si les formes i allò que resulta més sorprenent per a mi son dos fets que traspúen en el rerefons de la moció.

Primer: l’enfrontament que es professen ICV cap a ERC (i a l’inrevés) que, entre d’altres, ha dut a gent militant d’ICV a encadenar-se a conselleries gestionades per ERC en aquest cas concret pe l'escalada del conflicte. Aquest odi profund ve donat, al meu entendre, perquè IC i la ERC d’ara competeixen pel mateix sector electoral. Es com una baralla de cantonades i cadires, que qui en surt beneficiat i recull la recaptació és el PSC. L’enfrontament d’aquestes dues formacions ha dut a que ERC no assumís formalment el segon tripartit al Masnou, això és sabut i compartit.

Segon: la cortina de fum que la denúncia d'aquests fets suposen per intentar amagar la realitat, que és que la gent és fins al capdamunt de la gestió d’ICV al govern de Catalunya, a l’Ajuntament de Barcelona i també al del Masnou. En aquest darrer cas començant pels seus actuals socis de govern del PSC.

Punt final: es una vergonya que s’utilitzi l’Ajuntament del Masnou i el conflicte palestí per a palesar, entre d'altres, el malestar entre les dues formacions.

El Fons d’Inversió Local: altre tren que passa de llarg pel Masnou.

Amb el desplegament a bombo i plateret fet de l’anunci de la mesura urgent del president Zapatero sobre el Fons Estatal d’Inversió Local -els famosos 8.000 milions d’euros- cal llegir atentament la lletra petita del Decret Llei per adonar-se que la mesura no deixa de ser un pedaç i quasi inassolible si tenim en compte l’escassetat del termini perquè les administracions locals puguin presentar els seus projectes. L’arribada de diners sempre és ben rebuda per les malmeses arques de l’Ajuntament del Masnou, però aquestes ajudes són merament conjunturals, puntuals, superficials i d’una precipitació digna d’aquells que fins fa poc, (passades les eleccions generals) s’entestaven en negar la greu crisi econòmica que malauradament esta duent a molts convilatans a engruixir les llistes de l’atur i a la destrucció del ja deteriorat teixit industrial i comercial al Masnou.

El finançament local que ja fa anys és al damunt de la taula del govern i no forma part de l’agenda d’en ZP com es demostra.

Cal assenyalar que aquesta és una mesura feta a cuita corrents i la prova és que l’anomena’t fons és amb càrrec als pressupostos generals de l’estat del passat any 2008 i va destinat a aquells ajuntaments que contràriament han fet bé els deures atès que els projectes a finançar no han d’estar contemplats ni pressupostats per al 2009. El president Zapatero va treure el conill del barret, fent honor al seu tacticisme de curt recorregut, quan la gran majoria dels ajuntaments tenien el pressupost d’aquest 2009 quasi bé tancat. No és el nostre cas perquè alhora d’escriure aquest apunt el govern no ha presentat ni una coma del seu projecte per enguany. Aquest fet ens indueix a pensar en una actitud picaresca de l’equip de govern per “desplaçar” i finançar obres corrents que haguessin estat planificades per als pressupostos del 2009 a càrrec d’una gran part dels 3.882.000 que és la xifra que ens correspon al Masnou.

La arribada d’aquest fons te un caràcter excepcional i cal contraposar-hi aquelles inversions, també excepcionals i que difícilment son econòmicament viables en un futur immediat a causa del deteriorament de la capacitat d’endeutament del nostre Ajuntament per la gestió del primer tripartit i de l’actual pseudotripartit ara.

Per citar uns exemples, perquè no la l’adequació d’un patrimoni municipal de primer ordre com la Casa del Marques per a destinar-ho a equipament cívic i cultural, ens hem de preguntar. O perquè no entomem d’una vegada la construcció d’una pista poliesportiva en el solar municipal de la Bòvila, com des de CiU hem proposat en diverses ocasions i sense engrescar la més mínima sensibilitat del govern municipal, per pal·liar les necessitats urgents i inajornables del club de patinatge del Masnou i que per les característiques del terreny el projecte es assumible pels serveis tècnics municipals. O perquè no la rehabilitació de l’edifici del Casinet per a dependències o equipaments municipals i que el mateix Ajuntament va estimar en uns 3.400.000 € ara fa un any ? En aquest darrer cas fer-ho possible seria reconèixer per part del govern municipal que la edificació de Correus és un error i per aquest fet llastimosament no reeixirà. A vegades cal empassar-se la dignitat.

Desgraciadament son massa projectes que ni tant sols han sortit d’un calaix quan en més d'alguna ocasió els de CiU al Masnou ens hem sentit acusats de deixar l'Ajuntament sense projectes quan els fets ens demostren tot el contrari.

A les portes del 30è aniversari de la constitució del nostre darrer ajuntament democràtic, torna a planejar pel Masnou l’ombra d’una altra oportunitat perduda per l’actual govern municipal.

Governabilitat al Masnou ?

Soc ben conscient que d’ençà l’estiu i atesa la precarietat de l’actual govern bipartit en minoria, es comenta i es remoreja sobre possibles pactes de govern que el PSC ha ofert a CiU i també del PSC amb ERC i CiU alhora. Aquestes notícies ara han tingut continuïtat i cert rang en l’espai dedicat als grups municipals en la revista municipal del Masnou Viu en un article d’opinió del regidor del Partit Popular.
El passat mes de juny del 2007, amb els resultats de les darreres eleccions municipals al damunt de la taula, la gent de CiU vàrem fer saber, en més d’una ocasió, a la formació que tenia que liderar el mandat actual (el PSC) quins eren els nostres quatre punts irrenunciables per a una entesa amb caràcter permanent. Ho recalco per fer memòria a més d’un. Aquests eren i segueixen sent: la no edificació del solar de correus, l’antiga caserna de guàrdia civil tenia que retornar al poble sense pagar ni un cèntim, l’aturament de l’anomena’t pla urbanístic de “La estampadora” i en quart lloc la redefinició del pla comercial del Masnou. A més d’aquestes condicions va haver-hi l’advertiment de que, si fos el cas, se’ns necessitava més endavant el llistat seria més extens i intens...
L’actual govern va començar a funcionar i en només cinc mesos de mandat, cinc, es van dilapidar tons els ponts possibles d’entesa amb CiU. Es varen tancar de cop, amb estridència i la prepotència que caracteritza als socialistes, les quatre portes quan, es va adjudicar la construcció de l’edifici de correus. Cop de porta al signar el contracte de compra amb el ministeri de l’antiga caserna. Cop de porta al aprovar definitivament el pla urbanístic de la estampadora i cop de porta al revisar quasi amb els mateixos criteris d’abans el mal anomenat pla comercial del Masnou.
Estem d’acord que en política sempre cal deixar espais oberts a l’entesa, perquè les circumstàncies poden canviar de manera molt diversa i sobtada. Jo sóc del parer que un govern previsor i intel·ligent, que a més constata que és en minoria formal, no tenia que haver donat cops de porta a tort i a dret. Si més no podia haver deixat alguna porta oberta, algun espai de comunicació i de diàleg...
Un govern intel·ligent i que tingui el mateix concepte ètic que tenim a CiU de compromís amb els nostres principis i del respecte que ens mereixen els nostres electors no s’hauria de dirigir a la gent de CiU.
Jo tinc en consideració la responsabilitat dels socialistes del Masnou i com no podia ser d’altra manera els segueixo considerant intel·ligents...

La dignitat d'un amic.

En aquests moments que ens toca viure, de destrempera i frustració en l’àmbit nacional. Moment d’horitzons desdibuixats sota falses dicotomies entre dretes i esquerres o de qui marca més paquet. Amb més gestories que mai instal·lades arreu del país, la que més factura és la “gestoria Montilla” i al Masnou la que més gira és “Inauguracions Gisbert”. En aquest moment que si des del catalanisme estant no som capaços de reformular-lo amb noves bases, projectes i llenguatge, caldrà deixar la política per tornar a fer país. Totalment a l’inrevés d’allò que en Jordi Pujol va dir i va fer realitat en els anys 70 (Ara toca fer política per seguir fent país).

Una passada de mà a tota la classe política en general i als que tenen responsabilitats de govern en l’actualitat, o les han tingut recentment en particular, ens la va donar fa uns mesos l’acte de la societat civil i emprenedora per reivindicar l’aeroport. D’aquest fet ja fa alguns mesos.

Al Masnou, ha passat alguna cosa similar. A iniciativa de la societat civil, en aquest cas de la “Fundació La Calàndria”, s’ha editat un impecable llibre anomenat “Originalitat imaginativa”, amb textos d’en Josep Vendrell (el nostre jutge poeta) i fotografies de la desapareguda Teresa Torres. Aquest document vol ser un clar testimoniatge per a la memòria històrica d’un Masnou que poc a poc es va esmorteint. (Allò del rovell de l’ou d’en Joan C.)

En l’acte de presentació del esplèndid recull de textos i imatges, el passat dissabte 30 de juny a la seu de Gent del Masnou, quan un solista va interpretar al violí, en mig de la lectura dels poemes, el “Cant de la Senyera”, en Joan Muray no va dubtar i es va alçar, el primer, amb dignitat i fermesa. Ens volia dir, crec, que encara estem aquí i exigim respecte. Ni la grisor ni l’amorfisme instal·lats en aquests moments en el país ens han de fer perdre els nostres referents ni la nostra dignitat. Una vegada en Joan es va alçar amb determinació fet que tots vàrem copsar per la seva ubicació en l'acte, li varem seguir la totalitat dels presents a la sala, polítics inclosos (i jo m’incloc també).

Gràcies Joan pel teu missatge.

Cada vegada que llegeixo o sento una informació com aquesta, ja tremolo. Us imagineu a on tenim molts números de què hi vinguin a parar...